Inauguració: diumenge 18 de març a les 13.30h
14.30h paella popular al jardí de la Bassa (6 € tiquet)
Inscripcions : info@mmp-capellades.net
Nosaltres & l'estat de les coses converteix el Molí Paperer en laberint de superfícies onejants que ens envolta amb la força d'un remolí i la delicadesa del Sol. Enclau històricament dens, Capellades esdevé el marc perfecte. Les pintures, esteses entre papers manufacturats encara en blanc, creen una melodia de ritmes sincopats i silencis compassats. Art en moviment que recorda la bicromia enèrgica de Franz Kline, les teles perforades de Lucio Fontana o els rastres corporals d'Ana Mendieta. Francesca Llopis prescindeix d'eines per experimentar amb el més primari. Acariciar i esquinçar. Mullar el paper i després palpar-lo fins a trencar-lo. Sentir la tinta negra córrer entre els dits. Pintar és alliberar(-se).
Les mans, perfecta obra d'enginyeria, ens distingeixen de la resta de criatures del planeta. El poeta francès Paul Valéry les va anomenar "òrgan del possible": mà que subjecta, mà que ajuda, mà que mata. Agafar un pinzell o empunyar una arma. Potser el dit polze ens convertí en humans, però les ungles delaten la nostra part més salvatge. Per això, Francesca Llopis estampa les puntes dels seus dits alhora que esgarrapa. Si l'empremta dactilar ens fa únics com a individus i com a espècie, l'ungla ens recorda que un dia vam tenir urpes.
Pintura-acció que té la violència de la poesia, l'esgarrinxada no és aquí ferida sinó font de la qual emergeix un conte. El forat és el llindar que ens trasllada a una altra dimensió, l'absència de matèria que permet la connexió entre dos llocs. Nosaltres & l'estat de les coses revela llavors un secret a la vista de tots: la vida no és res més que un forat. D'ell venim i cap a ell anem. Cadena infinita en transformació constant, la naturalesa no sap què és la mort.
Estrats de memòria, les obres de Francesca Llopis són palimpsests que condensen aquesta saviesa ancestral que lliga amb el Tot Universal, amb la Mare Terra i Pachamama. Imatges metamòrfiques que amb la negritud del petroli, el color de l'aiguamarina o la resplendor de l'or dibuixen un bestiari polisèmic que desperta en la nostra ment totes les possibilitats de la imaginació ... ¿Insecte? ¿Humà? ¿Paisatge? Insectehumàpaisatge. Ésser col·lectiu polimorf perquè no hi ha oposició sinó trobada. Som paneroles. Som vespes. Som humans. Som paisatge. Som univers.
Gisela Chillida
Més informació: www.francescallopis.com
